¿Per què estem tan sols?

[sensació interna en moments de solitud.] Tan apetible algunes vegades i tan terrible en altres... Diuen que naixem sols i morim sols, però vull pensar que no és així. Reconec que és un negacionisme voluntari, perquè totes les guerres que hi ha al món, els nadons que són abandonats o els difunts que no són ni vetllats, existeixen i passa cada dia. Però necessito pensar que, en general, venim al món des de dins de l'amor de la nostra mare i amb l'ajuda d'un equip mèdic dedicat exclusivament a que neixis sa. De vegades, associem la solitud com una cosa negativa, tenebrosa, trista o fins i tot terrible, quan moltes vegades és una oportunitat per conèixer-se millor, fer les teves coses sense que ningú et molesti i viure la vida dedicada totalment a tu. Tanmateix, la solitud canvia molt quan passa de ser una elecció personal a una imposició. Vivim en un món on cada vegada som més els que vivim en ell, en gran part gràcies a l'augment de l'esperança de vida i, malgrat això, cada vegada hi ha més gent que se sent sola. Pot sonar contradictori, però la solitud és una cosa molt personal i en molts casos difícil de detectar en els altres. Una realitat social. Això és el que respondria si em preguntessin què és la solitud. Excepcionalment, l'any 2020, amb l'emergència mundial de la Covid-19, milions de persones vam haver d'experimentar què era la solitud. Aquella situació excepcional de solitud la vam conèixer amb diferents noms, ja sigui estat d'alarma, toc de queda, confinament... Segur que mai oblidarem el famós “quedat a casa” o que “d'aquest virus sortiríem tots millor”, però... ¿De veritat algú pensava que la gent sortiria més empàtica, alegre i comprensiva després d'experimentar la solitud imposada i forçada malgrat ser per un bé col·lectiu? Des de la pandèmia del coronavirus, les consultes de psicòlegs i psiquiatres s'han disparat, tant que ja es qualifica com “la pandèmia de la salut mental”. Som una societat traumatitzada per la mescla de por al virus amb tot el que podia comportar, però també per estar sols. De fet, ens queda molt lluny el Covid-19 amb tot el que va comportar quan encara existeix el virus, i això es deu a la necessitat de protegir-nos d'una situació a la qual l'ésser humà no està preparat. Però, malauradament, són moltes les persones que encara segueixen confinades malgrat haver recuperat la normalitat. I sí, jo pensava que “gràcies” a aquest virus, entendreíem millor els problemes de salut mental, les persones grans que es queden soles i fins i tot moren soles... Però no, al contrari, la solitud és un tabú del qual no es parla ni s'actua prou. Parlava del 2020, però realment en el meu cas va ser el 2010 quan vaig conèixer molt bé la solitud. Aquesta barreja de realitat i sentiment, d'impotència i d'angoixa, de crueltat i de por... I sobretot el sentir-se totalment invisible davant dels altres. Enfrontar-se a l'assetjament escolar és sinònim de solitud entre altres moltes conseqüències, i no tens alternativa fins que algú no et creu i t'ajuda a sortir d'allà. Reconec que jo realment no estava sol, almenys a casa no. Tenia els meus avis i la meva mare que em donaven tot, però la meva ment seguia allà, a l'escola. I lluny de desconnectar i gaudir de l'amor i la companyia que tenia a casa, jo vivia segrestat en aquell autobús que em portava cada matí i en el qual ningú em deia ni un simple “hola”, d'aquells enormes patis en què cap company em proposava jugar o d'aquelles classes que no aconseguia ni escoltar el professor perquè sabia que darrere meu tenia “monstres que qualsevol dia em menjarien”. Mentiria si digués que la solitud va ser el pitjor a què em vaig enfrontar, però ara que ho veig amb perspectiva, em dono compte del dolorós que és i m'esgarrifa que un de cada quatre alumnes del nostre país visqui el mateix que vaig viure jo. Un nen mai hauria de viure això. Sembla una obvietat, però cal recordar que les víctimes de bullying no han fet res a ningú, són simplement víctimes, ja sigui per la seva manera de pensar, vestir, origen, físic o sexe. Mai hauria de viure un menor aquella solitud tòxica que sents que gràcies a ella podràs protegir-te i allunyar-te d'aquell mal que tant por i angoixa et genera. Està clar que refugiar-se en la solitud pot ser molt perillós i crec que quan no va acompanyada de llibertat es converteix en el pitjor dels càstigs. De fet, tenim un clar exemple com és la pena de presó, que al final no deixa de ser la pèrdua de llibertat i el quedar-te completament sol davant de persones que han comès delictes com tu. I fins i tot dins de la presó, el càstig més freqüent sol ser l'aïllament. És curiós com la societat ha associat la solitud i la por com si fossin sinònims i ha aconseguit treure'n profit per castigar o fer justícia. Una vegada més l'ésser humà demostra que potser és el més racional del planeta, però també el més cruel. El meu desig és que algun dia, la solitud que genera l'assetjament escolar, deixi de ser també una condemna. Que mai més una escola sigui una presó per a un nen o nena i no hagi de sobreviure amb la solitud. És possible evitar-ho, mitjançant un procés de prevenció, detecció i actuació, i amb lleis contundents on finalment siguin els assetjadors els castigats i mai més les víctimes les que hagin de fugir.