Viquinotícies entrevista Alfonsina Maldonado, amazona i agropecuària

23 de febrer del 2026, Uruguai

Viquinotícies entrevista Alfonsina Maldonado, amazona, tècnica agropecuària, conferencista i personalitat uruguaià. El 2016 publica el llibre El desafiament de viure. Des del 2024, és Embajadora Marca País (Ambaixadora Marca País) i també directora de la fundació que porta el seu nom, dedicada a acompanyar nens cremats a Uruguai.

Viquinotícies ¿Com es va crear la Fundació Alfonsina Maldonado? de les meves pròpies ferides ja després de molts anys de sanció, amb el temps es va transformar en propòsit La fundació va néixer . Jo vaig ser una nena cremada. Vaig passar anys internada, vaig travessar el dolor físic, la por, la solitud i aquella sensació tan profunda de no saber si la vida tornaria a ser “normal”. Els cavalls i l'esport em van salvar, em van tornar identitat, força i sentit. Durant molt de temps vaig sentir que, si jo havia sobreviscut, era per alguna cosa més que per seguir endavant només per mi. El projecte sorgeix d'aquesta necessitat íntima de tornar a l'hospital des d'un altre lloc: ja no pas com a pacient, sinó com a acompanyant. La fundació busca acompanyar nens amb cremades greus i les seves famílies, no només en l'àmbit mèdic, sinó emocional i humà. Volem ser presents durant la internació, a la rehabilitació i també al després, que sol ser el tram més silenciós i difícil. Els objectius concrets són generar espais de contenció, promoure activitats, treballar en la reconstrucció de l'autoestima i la identitat d'aquests nens, a qui anomeno: “Pequeños Samurais (petits samurais)”, perquè lliuren batalles enormes amb una valentia immensa. També busquem conscienciar sobre la prevenció de cremades i visibilitzar una realitat que moltes vegades s'amaga. La societat es pot involucrar de moltes maneres: difonent, donant diners als nostres comptes, oferint recursos i sobretot mirant aquesta realitat amb empatia i compromís.

Viquinotícies ¿Quina part de la seva història la va sorprendre més en revisar-ho en retrospectiva?

Em va impactar reconèixer quanta fortalesa hi havia en aquella nena que jo no recordava com a valent, sinó simplement com a algú que feia el que podia per sobreviure. En retrospectiva vaig entendre que no era resignació, era adaptació. I que moltes de les decisions que vaig prendre després (l'esport, els cavalls, la recerca permanent de llibertat) van néixer allà, en aquest intent silenciós de tornar a sentir-me viva i propietària del meu cos. També em va sorprendre descobrir quant amor hi va haver al voltant, fins i tot en els moments més durs. De vegades la memòria es queda amb el dolor, però en escriure vaig entendre que l'amor va ser igual de determinant. Aquest equilibri entre fragilitat i força és potser el veritable cor de la meva història.

Viquinotícies ¿Quin missatge li agradaria que s'emportin especialment els joves o persones que enfronten desafiaments?

Els diria que el dolor marca, però també transforma. Que en aquestes circumstàncies i en la vida mateixa el dolor esdevé un gran mestre, fins i tot un aliat. No perquè sigui fàcil ni just, sinó perquè ens ensenya a viure de manera més plena, més present, amb una altra simplicitat que abans no vèiem. I també aprendre a estimar els tatuatges naturals que la vida ens deixa. Aquestes marques que no es van triar, però que expliquen una història. Estimar-se no és negar la ferida, és reconèixer-la com a part del propi mapa. Perquè en aquest cos marcat també hi habita la bellesa, la dignitat i una força que ningú no pot treure. Aquí, quan hom s'accepta de debò, la vida ens torna a abraçar.